VALORACIÓ PERSONAL:

Fonaments Didàctics de l'Acció Educativa, ha estat una assignatura molt interessant, viva, intensa i alhora lleugera. 

Jo vinc de CAU i d'ESPLAI i les dinàmiques m'encanten, no m'ha costat participar-hi, ni prendre atenció als aprenentatges, però si que hagués agraït fer una petita reflexió després, per arrodonir la justificació d'algunes pràctiques. 

Agraeixo començar el dia a les 8:30h amb una classe participativa, et desperta!!! justament el dia que tenim 3 assignatures i que t'esperen 6 hores de classe amb molt poc descans.

També m'ha semblat molt bona idea, això de combinar les 2 assignatures, Fonaments i Teories, per fer el diagnòstic i que aquest treball es combini amb 2 altres assignatures el segon semestre, per vàries raons: 

1.- Perquè fer una recerca, diagnòstic i propostes en 3 mesos és molt just. M'alegro que el continuem.

2.- Per poder lligar el treball des de moltes perspectives (diferents assignatures), és més real. 

3.- Per estalviar-nos de buscar altres temàtiques, institucions, àmbits, etc. Això de que totes les assignatures demanin treballs amb grup, que requereixin fer recerca és molt pesat. Tinc la sensació de no fer-ho prou bé per manca de temps.

4.- Mantenir un grup de treball durant més temps, per no haver de començar de nou cada semestre.

Personalment m'he posat molt a prova, tant en el treball en equip, com en la participació a classe, com el fet d'anar a conèixer una entitat insitu. Crec absolutament en els aprenentatges per l'experiència, són com més els gaudeixo i me'n recordo. He de dir que m'ha posat una mica nerviosa la lentitud de la majoria de la classe a l'hora de participar, primer per manca de ganes, segon per falta de respecte i tercer perquè penso que és perdre el temps estar discutint si m'agrada o no la manera de plantejar la classe a la Universitat. I amb això no vull dir que no valgui la pena comentar entre tots quin serà el grau de participació, però per sort o per desgràcia la Universitat és una institució bastant tancada i adaptar-se i aprendre de totes les situacions que s'et presenten, per mi és un avantatge. Si es pogués fer una assemblea de classe, seria fantàstic poder-ho parlar, però si no es dona el cas, cal tirar endavant;"adaptar-se o morir", bé morir no eh!!!

Anna has estat una persona molt propera i això facilita tremendament la feina d'aprendre, ens has demanat l'opinió, ens has fet pensar, ens has apropat a la realitat amb algunes visites d'altres professionals (cosa que s'agraeix), ens has mostrat moltes maneres d'abordar aprenentatges i ens has tingut atents a l'assignatura amb el BLOGG, que també m'ha semblat una bona eina.

Per últim, que no menys important, si em demanes l'opinió sobre el meu l'aprofitament de l'assignatura, crec que ha estat EXCEL·LENT!!!    

De fet repetiria i tot, ja, ja, ja...

"My passt has been erased

 with just one touch from you, 

my clouds, my rain, 

my pain, has changed. 

Your blood has made me new..."

Ens trobem, sempre que volgueu sentir emocions tant per les orelles, com pel cos, com a l'ànima a:       http://www.twocatspelgospel.com/

Gràcies i fins aviat o fins sempre.

CAS 11 19/12

El CAS de la "POBRESA", és el cas que us vam presentar el nostre grup per tractar allò que passa molt sovint a les feines dels Educadors Socials. Davant un tema com l'exemple de pobresa extrema i amb el perill imminent per un infant,  haurem de treballar en comú amb altres professionals en pro i benefici de les persones que realment necessiten tot aquest suport. Representem la part de la comunitat que es fa responsable de tots els seus ciutadans, i més en concret, d'aquells que han quedat al marge dels drets, sigui per la qüestió que sigui, perquè tots som igual de ciutadans.

Amb els DRETS HUMANS a una banda i amb la DIDÀCTICA pròpia de la nostra professió a l'altra, ens enfrontarem als conflictes que moltes persones pateixen i que nosaltres hem de fer que la societat se'n faci càrrec i que sigui conscient de que n'és responsable (que no culpable).

Fins aquí, tots els casos que s'han presentat a classe i que he volgut comentar per fer una reflexió per mi mateixa a mode d'apunts de l'assignatura.  Ha estat un plaer observar, viure i participar per trobar solucions.  Agraeixo aquesta tècnica utilitzada, lamento però, que la vergonya a interpretar una mica de teatre o de parlar en públic, no hagi permès una participació més amplia.

Gràcies,
Clàudia

CASOS 9 i 10 del 16/12

El CAS 9 Tracta el "BULLING BETTY" dins un  Institut. Aquí es barregen molts temes dins un mateix conflicte que ve de més lluny.  Per mi el primer és que la relació dels adults amb els adolescents està molt descuidada, tant des dels mestres com des de les famílies, si el jove té un conflicte i no té un entorn on explicar-ho és molt greu. I això no s'arregla d'un dia per un altra, sinó que ve d'abans, de la relació que ela adults tenim amb els infants i que deixem perdre quan arriben a l'adolescència. Ja sabem que és una etapa difícil on la transgressió de les normes i l'oclusió són el pa de cada dia, però precisament perquè ho sabem, no hauríem de permetre que la distància fos tant gran. Potser estaria bé recordar que és una etapa amb molts dubtes i descobriments, i si els adults no féssim tants judicis moralistes, potser confiarien més en nosaltres i no se sentirien tant sols.

En fi que un cop feta la dissertació del dia... passem al CAS que ens van presentar i crec que molt encertadament, vam anar proposant varies sortides: 

1.-A mode preventiu, anar fent XERRADES sobre la violència, per poder comentar quina és la nostra manera de relacionar-nos amb els companys. O també xerrades sobre les relacions de parella, l'amor, etc... on ja surten temes com la gelosia, la possessivitat, l'autoritarisme, el xantatge emocional, etc...

2.- Psico-Pedagòg/a o els Educadors/es Socials haurien de ser una figura vital en els Instituts per poder detectar casos greus de maltractaments, ja sigui entre joves, com dins de les famílies. Si ja sabem que quan un jove canvia radicalment la seva actitud, sobretot quan usa la violència (ja sigui física o verbal), és perquè li està passant quelcom greu, ja es podria intervenir des de la vessant terapèutica per ajudar-lo a treure les seves preocupacions i a expressar-se davant de qui sigui necessari, per saber-se fort i per posar fre a aquelles injustícies que sobrepassen el límit de la broma o la gracieta entre joves. A part d'una teràpia personal, també es pot intervenir amb tot el grup a través del TEATRE SOCIAL, per exemple, on es poden vivenciar temes d'aquest tipus. 

3.- Aconsellar de fer TERÀPIA FAMILIAR quan es tem que hi pot haver violència domèstica, també pot ajudar, sobretot quan son els pares qui la reben i per tant seran ells els primers interessants a solucionar els problemes del jove.

El CAS 10 del "CENTRE PENITENCIARI MENORCA" va ser força interessant, sobretot perquè ens va aixafar el cas que nosaltres havíem pensat, però també perquè era un àmbit (presons) i una solució molt innovadores (o com a mínim del què se sap aquí fora). Per resoldre un conflicte de participació en un taller de radio, causat per una mala relació personal, ens proposaven fer una assemblea. El taller és una activitat molt positiva per fer amb interns d'una penitenciaria, precisament per tractar de parlar de l'aïllament que se sent en un centre així, és un espai molt interessant per tractar les emocions i sensacions que es viuen i que precisament un conflicte personal ho entorpeixi, és quasi una oportunitat de treballar la convivència i el respecte amb els altres companys. Molts dels companys de la classe ja hem manifestat que el sistema penitenciari no ens agrada, entre altres coses, per què condiciona la participació a les activitats socioeducatives als permisos, a mode de premi o càstig. Això no és just.

Tothom hauria de poder participar lliurement i no condicionat al què podràs aconseguir per ser bon nen en un taller. Total, que la ASSEMBLEA és el millor sistema per  tractar temes de conflictes grupals i a més dona suport als objectius d'un taller com aquest, on la comunicació és l'eina i la solució. 

A mi m'encanten les assembles, penso que son un espai ideal per aprendre a respectar, on escolar als altres i fer-se escoltar, on arribar a un consens i així practicar la democràcia real. 

Més Assembles s'haurien de fer a tot arreu, llàstima que es van posar tant de moda fa uns anys que ara sembla que estan passades de moda i no molen, la gent no participa, s'ho miren des de fora com si fos un circ... en fi, temps al temps. Totes les modes tornen no?

CASOS 7 i 8 del 5.12.13

Aquest cop els casos han anat al voltant de la violència, sobretot en l'entorn domèstic. Per una banda centrant-se directament en la violència de gènere exercida sobre una menor i per l'altra la violència viscuda a l'entorn familiar o aquest cop les víctimes eren el pare i la filla. Tots dos ens mostren la preocupant situació actual de la permissivitat de la violència. Entenent com a violència no només la física, sinó també la verbal i les que qüestionen la llibertat de l'altra.

CAS 7 "Violència de gènere en una menor", aquest cas és extremadament greu perquè es pressuposa que la menor ha d'estar protegida, perquè encara s'està formant com a persona i està aprenent el joc de les relacions personals. Una menor que amb el consentiment dels pares, se'n va a viure amb un home, pot perdre aquesta protecció i trobar-se desemparada i desbordada per una situació d'agressió i de possessió i opressió per part de la seva parella, a la que ells en principi ha triat lliurement. Per tant és un tema molt delicat, perquè si realment està enamorada, li costarà molt separar les emocions de la realitat de l'abús que està parint. En el cas, eren els pares els que detectaven un possible maltractament i amb molta cura portaven la jove a un professional que pogués mediar, saben que si es posen molt en contra de la seva voluntat de seguir amb la parella, poden perdre la seva confiança i així la perdrien com a filla. El professional d'un PIAD (Punt d'Informació i Atenció a la Dona) ha de saber no jutjar el conflicte en si, sinó fer veure les conseqüències que està causant aquesta agressió, tant físiques com emocionals. El treball multidisciplinar, serà vital. Psicòlegs, metges i inferemeres, familiars, educadors i mestres dels centres d'estudi, s'han de connectar per ajudar a la menor, no tant sols a sortir d'aquella situació, sinó a créixer i madurar amb una visió més igualitària dels drets entre els homes i les dones. Per construir-se una personalitat prou forta per detectar les intencions de les persones amb les quals es relaciona, rebutjant els autoritarismes i les gelosies, que no faran més que crear relacions de poder i de possessivitat.

CAS 8 "Violència domèstica", sense perdre la visió hegemònica del poder dels homes sobre les dones, que a dia d'avui encara s'exerceix a la nostra cultura; no hauríem de menys tenir altres situacions de violència domèstica que apareixen. De les dones contra els homes o contra fills i filles, així com a les persones grans que puguin viure dins la família. Qualsevol posició d'autoritat guanyada amb la por, és una forma de violència i dins la família es converteix en un joc pervers de manipulació i xantatge emocional malaltís. Són un mal exemple per aquells que estan aprenent el joc de les relacions socials i una tortura per aquells que per no afectar la família, aguanten el què sigui. Les conseqüències d'aquest tipus de violència també afecten a l'entorn de tots els membres de la família, a les feines, a les escoles, als amics, ...etc. I a voltes és des d'aquest entorn on s'inicien les sospites d'un possible cas de violènia domèstica. Com a Educadors haurem d'obrir molt els ulls i les orelles per captar els senyals de socors de les víctimes i fins hi tot dels o les agressores. Aquest cas ens proposava iniciar l'investigació des de l'escola, però és molt delicada la situació en què es poden trobar, així que caldrà actuar amb molta mà esquerra, sense emetre judicis prematurs, per sort les escoles tenen professionals que poden tractar el tema des d'una posició i professió més adequada, els Psicopedagogs/es. Per tant nosaltres en tot cas haurem de posar-nos en contacte a l'escola, perquè des d'allà s'inicii un seguiment i en tot cas si no es veuen millores intervenir des de Serveis Socials amb l'excusa de la protecció del menor per davant de tot. Els mestres i educadors dels centres, casals, esplais, etc... el què poden fer és treballar més sovint les emocions per detectar situacions d'irregularitat i assessorar a pares amb problemes familiars perquè els problemes afectin al mínim al menor; si tenim un bon vincle amb la família també els podrem assessorar dels recursos als quals poden accedir per rebre ajuda ells com a adults.

Crec queel tema de la VIOLÈNCIA s'ha de tractar mol de s de la prevenció, parant molta atenció a com mostrem les relacions personals, quins son els trets més importants d'aquestes relacions: si el respecte o la possessió

CASOS 5 i 6 del 2.11.2013

En aquesta ocasió els casos han estat més centrats en infància. Tema al qual tothom es mostra sensible, però crec que no som del tot conscients realment de com pot arribar a afectar, positiva o negativament, les accions dels adults als ulls d'un infant. La nostra influència (implícita o excplicita) és el 100% de la seva construcció de la personalitat i de la comprensió de l'entorn. Així que pot ser que ens observem a nosaltres mateixos abans d'apropar-nos a les criatures.

CAS 5 "Acció socioeducativa a l'ESCOLA" les companyes ens mostraven, una part, de la crua realitat dels centres d'educació formal. On les mestres no saben gestionar les diferents personalitats i característiques d'alguns alumnes i en comptes de buscar la solució en la seva professió, atribueixen les culpes a l'altra i marginen a les joves fora de les seves classes, perquè no les molestin a l'hora de exercir la docència. El primer que em qüestiono és quina docència imparteix un mestre que es reconeix incapaç de gestionar l'ordre i l'atenció als seus alumnes. Però aquesta no és la reflexió que ens toca, així que com a educadors que podem treballar en centres de secundària, a través de les UEC (Unitats d'Escolarització compartida). Des d'allà es proposa el fet de treballar amb els alumnes a potenciar les seves capacitats i a buscar la motivació en les seves pròpies experiències, per apropar-los a l'educació formal que s'intenta que aprofitin i perquè per altra banda hi estan obligats per llei a assistir fins als 16 anys. Personalment crec que els adolescents i joves, pateixen ara, una de les pitjors etapes de la història de l'educació. Estem perdent recursos i a més no es veuen perspectives de futur, ni laboral ni d'ajuds socials. Així que la millor opció que tenim els educadors d'avui, és potenciar la participació d'aquests joves fent-los sentir responsables de la seva pròpia preparació, essent el protagonista de la pròpia història i que puguin reflexionar sobre tot el que els envolta. Així podran aprendre a expressar els sentiments que els provoca les situacions que viuen. En un entorn més proper on els vincles són més forts, podrem dialogar amb ells. Estan al seu costat per demostrar que la societat el què ha de fer és acompanyar-los i no tancar-los les portes als nassos o exigir-los uns resultats als que ells no veuen valor. Trobar les motivacions serà la solució perquè ells mateixos actuïn i interactuïn.

Òbviament la mediació entre mestres i alumnes serà necessària, en aquest cas, perquè les mestres no tenen recursos, però caldria també ajudar a aquestes educadores a adquirir eines per tenir a tots els i les alumnes motivats, ja que l'educació és un DRET UNIVERSAL.

CAS 6 "CASAL: integració i desigualtat" En aquest cas, ja proposaven la solució de com tractar els conflictes d'integració culturals i socials, dins el món del lleure. Creant una assemblea i promovent el diàleg de tots els participants, apropem les problemàtiques, necessitats i sentiments de les persones que pateixen una certa exclusió o marginació del grup d'iguals i per l'altra aprenem tots a escoltar i empatitzar amb els companys i companyes. Els espais de convivència que ofereixen els CASALS, CAUS i ESPLAIS són ideals per tractar aquestes problemàtiques. Es pot invertir tot el temps necessari, no hi ha tantes presses; oferèix la possibilitat de compartir i així conèixer als companys, i amb el temps ens podem estimar i cuidar els uns dels altres. És una tasca molt maca la dels educadors i educadores del temps de lleure, és un entorn fàcil per exercir l'acompanyament, simplement caminant al costat d'algú, o seure a contemplar la natura, a parlar dels estels o la immensitat del mar. Aquestes estones de compartir apropen a nivell humà i llavors t'és més fàcil escoltar i posar-te en el lloc de l'altra, per poder entendre les seves reaccions. Les Assemblees són un espai de participació en igualtat de condicions, on es parla amb respecte i on es busca el consens. Això no només ajuda a solucionar els conflictes diaris del grup, sinó que és un aprenentatge per la vida. Marcar les normes del joc del diàleg entre tots ja és una gran victòria, segur que ho transmetran al seu entorn més proper. Aprendre a escoltar, a expressar-se, a dialogar, a raonar i a pactar, és el gran joc de la democràcia, a veure si jugant des de petits aprenem a no malmetre-la.

Casos 3 i 4 del 25/11

Aquest cop els casos tenien més xitxa. Un era molt semblant als de la setmana passada, el dels joves a la plaça de la Vila, però ja s'enfocava el tema drogues que era tota una novetat. És un dels temes de conflicte que ratlla amb la LEGALITAT i per tant s'ha de saber com el pots tractar, tant dins el marc de la legal com des dle coneixement i la proximitat amb els joves. Perquè si anem emetent jurisprudència, ningú no ens voldrà aprop. I l'altra cas tractava l'embaràs d'una adolescent i el conflicte familiar... això si que és un tema dels grossos.

El tema de l'EMBRÀS de l'ADOLSCENT, crec que la resolució que oferia el grup i la que vam representar a classe, era molt semblant, aclarir però que en aquests casos que cas saber molt bé què diu la llei (drets de la menor, dels pares...) i quines ajudes existeixen. Aquí la mediació crec que hauria primer de fer veure a les 2 parts, jove i pares, quines opcions hi ha i que ells valoris quines en poden ser les conseqüències. I en una segona part mediar entre ambdós parts, si ells no ho poden fer sols, perquè arribin a un consens, pel bé de la jove i de l'infant que espera, si és que finalment decideix tirar endavant l'embaràs. En cap cas jutjar a la noia jove, ni als pares, ni tampoc al pare adolescent. Aquests casos són molt delicats i els judicis prematurs (mai més ben dit), poden distanciar més les parts. En tot cas el que si que faria és intentar informar bé, a totes les parts (pare adolescent inclòs) de la situació del conflicte, exposar clarament totes les possibilitats i mediar (si cal) per a la resolució d'un cas que pot portar conseqüències molt importants per tota una família. En aquest cas veig que l'educador, té una tasca més informativa i mediadora que educativa pròpiament. Si l'Educador treballa en una LLar de Mares Adolescents potser si que farà una tasca pròpiament educativa, perquè podrà acompanyar en tot un procés, de l'altra forma Treballador i Educador es complementen.

El conflicte veïnal sobre el CONTROL de JOVES AL CARRER, crec que l'Ajuntament ho planteja molt malament, als ciutadans no ens han de controlar, en tot cas es pot advertir sobre la legalitat vigent, tant en cas de menors que no van documentats i que poden causar el dubte en les autoritats de si no estan ben atesos o de si estan consumint drogues al carrer; sobre quines conseqüències poden portar. I quan dic conseqüències no em refereixo a les sancions, que també, sinó més aviat al fet de conèixer bé els efectes del consum de drogues, el tema de tràfic il·legal que suposen, etc... Això si que és un tema perquè se n'encarregui un Educador/a Social. Per sensibilitzar, apropar els joves a la seva realitat en el consum d'estupefaents, del problema en el qual es poden ficar si es dediquen a vendre, etc... En aquest cas si que hi ha una tasca educativa clara i es poden fer moltes activitats i campanyes per acompanyar als joves en aquest coneixement. I alhora explicar i donar a conèixer a la resta del poble que el carrer és de tots i hem d'aprendre tots a compartir-lo, ja sigui amb dinars comunitaris o amb activitats obertes a la participació ciutadana amb i per als joves.

CASOS 1 i 2 dia 21.11.2013

Lamentablement no els he pogut veure perquè he arribat tard a classe per motius personals, però he preguntat a vàries companyes de classe i amb la seva referència i el què l'ANNA ha penjat al BLOG perquè seguim tots els casos, us escric una petita reflexió personal.

A la pregunta si és necessari el paper de l'EDUCADOR SOCIAL en aquests casos?

òbviament si que cal perquè actualment de tot se'n fa un conflicte, però, personalment crec que en un món ideal no hauria de caldre cap ajuda d'un professional de l'Educació Social per solucionar problemes entre alumnes d'un institut o entre veïns. Estaria bé que tota la societat s'involucrés en la millora de les relacions ciutadanes, és a dir, utilitzant els exemples dels casos que ens han exposat, si en un conflicte no n'hi ha prou amb intentar solucionar els problemes entre les persones afectades, es podria acudir a persones properes al conflicte, però que siguin imparcials:

En el cas 1 de la noia que pateix bulling, es podria acudir a l'escola (professors, equip de mediació, tal com proposen el grup que ha exposat el cas) i a les famílies respectives, que s'haurien d'implicar al 100% en l'educació dels seus fills. La proposta de l’Observatori per a la Convivència em sembla molt bona idea perquè tracta també la prevenció i cal sensibilització.

En el cas 2 de conflicte entre veïns per la utilització d'un parc, es podria apropar el tema a l'AAVV que hauria d'estar informat d'aquests problemes de relació veïnal o la comissió de Joves que segur que coneix bé les necessitats i motivacions d'aquests joves. Crec que fan molta falta els programes de participació comunitària, amb idees com les de sopars o dinars compartits, per exemple, per evitar que malentesos com els d'aquest cas, arribin a ser un conflicte. Les AAVV han perdut (en gran part) el seu poder de convocatòria i són en teoria, un espai on tots els veïns hi haurien de ser representats. Però ara també hi ha les Assemblees de barri que potser toquen temes més candents del carrer, potser caldria posar en contacte aquestes entitats.

Però tot això, avui en dia, són els Educadors Socials els que fan aquesta feina; són els que apropen als grups en conflicte perquè dialoguin, es coneguin i arribin a acords amb el consens i la implicació del grup.

Així que mentre no tinguem un món ideal, Sí, FEM FALTA ELS EDUCADORS SOCIALS!!!